Molts fronts oberts per al futur de l’esquí català
Les estacions d’esquí catalanes han iniciat la campanya d’hivern amb bones perspectives d’ocupació i de neu. Tot l’engranatge que suposa la temporada d’esquí està quasi al 100%, amb una allau de contractació de personal, maquinària treballant les 24 hores i una forta repercussió social i econòmica al territori que envolta les estacions. Són, de fet, les principals indústries de la muntanya, «la Seat del Pirineu», segons el president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín.
No obstant, el sector té dues espines clavades des de fa anys que, si no s’hi troba remei, poden acabar per enfonsar-lo. Una és la situació financera i una altra la mediambiental. És a dir, les estacions catalanes són majoritàriament petites, tant empresarialment com pel que fa al domini esquiable, i la major part tenen crèdits amb l’Institut Català de Finances (ICF) i una salut econòmica que no pot sobreviure només amb la venda de forfets. Per un altre cantó, la competència d’Aragó, la Catalunya Nord i sobretot Andorra és ferotge i els complexos catalans volen créixer i ser més competitius, però la protecció ambiental del Pirineu els limita, igual que limita la possibilitat de sostenir les estacions a base d’urbanitzar i construir segones residències.
Per tot plegat, hi ha molts fronts oberts a la major part d’estacions: el pla director de l’esquí, que ja porta gairebé un any de retard, i el pla territorial del Pirineu hauran d’aclarir el futur d’aquest sector estratègic, que ha fet reviscolar unes comarques que estaven declarades deprimides. Fer viables les empreses, que obrin tot l’any amb més oferta turística i no dependre del sector immobiliari, a més d’obrir més hotels en lloc de fer xalets, són els objectius del govern que encara el sector desconeix.
El conflicte més recent es viu a Vaquèira-Beret (estació líder del sector i gairebé l’única que té guanys cada any) pel projecte d’ampliació cap al Pallars Sobirà i la vall d’Àrreu. El departament de Medi Ambient i Habiatge va anunciar la inclusió d’aquesta vall a la Xarxa Natura 2000, a instàncies de la UE. Per tant, vetaria l’ampliació de l’estació d’esquí, que ja hi té un parell de remuntadors en funcionament des del 2003. Des del departament de Política Territorial es va corregir la proposta de Medi Ambient matisant que només es permetria fer el que deia el pla especial del 2002, que preveia l’ampliació al Pallars en 610 hectàrees. Ara ja es parla no només de consolidar aquest projecte sinó d’estudiar-ne altres, a l’entendre que alguns remuntadors serien compatibles amb l’entorn natural, segons el conseller Nadal.
Sense informació oficial
El més curiós és que des de l’empresa Baqueira Beret SA no en saben res. Aureli Bisbe, director general de la societat, explica que «a nosaltres ningú ens ha dit res i tot plegat sembla una campanya contra el sector i contra la Baqueira Beret, ens acusen gairebé de terroristes i de fer-ho malbé tot». Bisbe afegeix que «farem el que legalment estigui permès i si les normes canvien i no es pot fer res més, doncs no farem res». Carlos Arenado, cap de màrqueting de l’estació, va més enllà i diu que «no entenem res, perquè van ser les mateixes institucions del Pallars i l’anterior govern de CiU els qui ens van demanar que estudiéssim la possibilitat de créixer cap a la Bonaigua. Només vam fer cas al territori».
L’objectiu era i és que el Pallars Sobirà es beneficiï també de l’empenta de Vaquèira. La limitació de la Xarxa Natura 2000 a la vall d’Àrreu pot fer que l’estació aranesa es plantegi créixer cap a l’Aran. Els ecologistes rebutgen que es mantingui el pla de Vaquèira i anuncien pressions davant la UE per preservar la vall d’Àrreu, que consideren un dels pocs espais verges del Pirineu i refugi d’óssos, galls fers i trencalossos.
Fadesa, una potent immobiliària, en una operació llampec ha adquirit el 100% del futur complex turístic de Vallfosca Interllacs, un projecte que s’havia d’executar en deu anys i que ara es farà en la meitat de temps i amb el doble de diners. Fadesa es gastarà 230 milions per fer un miler d’habitatges, una estació d’esquí en 3.400 hectàrees a les valls de Filià, Rus i Llevata, hotels, aparcaments i altres serveis, com botigues, pistes de tenis, balneari i discoteca. Una plataforma d’entitats i veïns ja s’ha aixecat contra el projecte i han iniciat xerrades i recollida d’adhesions per evitar el que consideren un desastre per a la vall Fosca. Els ecologistes els han fet costat, però no els ajuntaments ni el govern. Els contraris al projecte creuen que es trenca amb tot si es fan grans construccions. La seva proposta passa per revifar la zona amb esquí sense grans complexos, natura i turisme rural. Entre la població hi ha certa divisió, ja que d’una banda hi ha qui pensa que tot plegat serà beneficiós per al territori i hi ha qui ho veu com una manera de destrossar el paisatge i construir un poble deu vegades més gran que els de la zona.
Impuls a Port del Comte
Port del Comte vol construir 400 xalets, ampliar l’estació d’esquí i refer el camp de golf, que serà dels més alts d’Europa (1.840 metres d’alçada); aquesta instal·lació esportiva es reobrirà la pròxima primavera amb l’objectiu que l’estació pugui obrir tot l’any. Els ecologistes ja han presentat un contenciós administratiu contra el pla urbanístic; argumenten que aquest complex és el més deficitari en neu i que aquest element no pot ser, per tant, l’excusa per créixer, així com que la urbanització només comportarà segones residències amb una baixa ocupació. L’empresa, però, espera reactivar l’estació i arribar als 5.000 esquiadors diaris.
L’estació ribagorçana de Boí Taüll també ha fet un pas endavant amb l’entrada del grup Nozar, que només enguany s’hi ha gastat 6 milions en millores. Aquesta és una de les poques estacions que tenen aprovat i sense executar un pla urbanístic per créixer en 30.000 metres quadrats construïts. De moment no han decidit quan ni com executaran el pla, però que estigui aprovat els dóna un marge. Ara, però, veient com els veïns aragonesos de Cerler estan comprant finques a la Ribagorça, a la Franja, es veuen venir la pedregada, com es diu popularment, i temen la competència.
El conseller delegat de Boí Taüll, Jordi Sabaté, no descarta ampliar l’estació cap a Durro o Moror i Sant Martí, dues zones analitzades per tenir més domini esquiable. Segons Sabaté, «com a mínim hem de tenir de 80 a 100 quilòmetres de pistes i un miler d’hectàrees», és a dir, doblar l’actual superfície del complex. En cas contrari, amb els anys podrien patir i molt, segons el conseller delegat. L’opció de connectar-se amb la vall Fosca queda descartada. «Boí Taüll Resort no es connectarà amb ningú. Volem créixer sols i amb una aposta clara per la qualaitat», afirma Sabaté.
L’altre gran problema del sector de l’esquí és el financer. Les empreses són petites, familiars en molts casos, i gestionen uns dominis esquiables que són comunals, és a dir, de propietat dels ajuntaments de cada zona. Els Rasos de Peguera ja no obriran les portes per segon any després de contínues pèrdues econòmiques. Espot Esquí tornarà a funcionar precàriament abans de Nadal: tot just a finals de la setmana passada es va autoritzar l’inici dels treballs de manteniment per reobrir amb una mínima inversió de 300.000 euros. L’empresa té un deute de 6 milions d’euros amb l’Institut Català de Finances i els actius són mínims. Els propietaris van demanar la liquidació de la societat quan el govern ja havia iniciat els tràmits per instar a la subhasta i ara els administradors judicials han permès que l’administració, a través de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), se’n faci càrrec fins a la subhasta.
Víctor Orrit, subdelegat del govern al Pirineu, explica que l’objectiu és evitar que Espot tanqui per no perjudicar el territori i el sector hoteler de la zona, «però la Generalitat tampoc vol fer d’empresari de la neu». Per aquest motiu, en un futur es pretén l’entrada de nous socis i la participació d’entitats locals. No es descarta, per tant, que aquest camí el puguin seguir les estacions públiques de la Molina i Vall de Núria, des de fa anys en mans de FGC.
Portainé també és als jutjats, amb un procés concursal (antiga suspensió de pagaments). L’activitat, però, hi és normal i, segons Josep Messeguer, propietari de l’estació, «és viable i estem esperant que la Generalitat ens comuniqui alguna cosa». Portainé, segons el govern, deu 13 milions a l’ICF i la proposta que farà passa per intercanviar deute per accions, cosa que comportaria que l’organisme financer passaria a tenir el control d’una altra estació. El delegat del govern a Lleida, Jaume Gilabert, explica que és obligació de la Generalitat vetllar pels diners públics, però que «això no vol dir intervenir directament en el sector, que s’ha d’intentar que sigui fort i viable».
Competència pirinenca
Les estacions del Pirineu francès, aragonès i andorrà no perden el temps i, de fet, sembla que ho estan fent força bé, perquè s’enduen més de la meitat dels esquiadors catalans. Són competitius en oferta i preus, segons reconeixen els mateixos empresaris catalans de la neu.
Andorra, en dos anys, va tancar dues grans operacions: la fusió de Pas de la Casa-Grau Roig amb Soldeu-El Tarter per crear Grandvalira, de 2.000 hectàrees, i la fusió de Pal-Arinsal amb Ordino-Arcalís, per formar Vallnord. En aquesta última estació, que va ser la primera del Pirineu a disposar d’un telecabina, enguany s’hi han invertit 11 milions, la meitat que al conjunt de les catalanes. Per acabar-ho d’arreglar, enguany s’estrena Porte des Neiges, la primera estació francoandorrana, que connectarà amb Grandvalira per Pas de la Casa.