El pirineu no esquiable

La decisió del Departament de Medi Ambient de la Generalitat d’impedir l’ampliació de l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret cap a la vall d’Àrreu s’ha de saludar com una excel.lent notícia per a la protecció dels ecosistemes pirinencs. El Govern català, a instàncies de la Unió Europea, inclourà a la Xarxa Natura 2000 els espais naturals pallaresos cap on pretenia expandir-se l’estació aranesa. Es tracta d’un triomf de les entitats ecologistes davant de l’enorme pressió urbanística que comporta avui en dia el negoci de la neu. L’acord de la Generalitat diu que no tot el Pirineu és esquiable i que la preservació dels espais d’alt valor ecològic –com és el cas de la vall d’Àrreu– ha de prevaler per sobre dels interessos econòmics. Sovint es parla de creixement sostenible i d’equilibri entre natura i desenvolupament, però no sempre es té en compte que el patrimoni natural del Pirineu, per la seva fragilitat, tindrà sempre les de perdre si no es creen instruments de protecció i s’apliquen polítiques mediambientals valentes i decidides.
Tanmateix, no podem obviar que la negativa a l’expansió de Vaquèira cap al Pallars Sobirà comporta també un fre a les expectatives de desenvolupament socioeconòmic que s’havien creat a les valls d’Àneu a partir de l’anunci del creixement de l’estació d’esquí. Des del territori, les veus que s’havien fet sentir eren majoritàriament partidàries de l’ampliació pel que hauria suposat de creació de llocs de treball i, en definitiva, de revitalització dels pobles de la vall. Un posicionament tan respectable com el de les organitzacions ecologistes que s’oposaven al projecte. Els aneuencs i les aneuenques tenen dret a poder-se guanyar la vida al lloc on viuen i on la majoria tenen unes arrels profundíssimes. ¿Com fer compatibles les reivindicacions dels uns i dels altres?
La resposta a aquesta pregunta hauria de venir de l’Administració pública. D’alguna manera, la Generalitat hauria d’indemnitzar les valls d’Àneu per la no ampliació de Vaquèira. ¿Com? Per mitjà d’inversions directes en el territori. ¿I de quina mena haurien de ser aquestes inversions? Inversions en allò que és el principal actiu de les valls d’Àneu: el patrimoni natural i cultural. L’Ecomuseu d’Esterri és un exemple de com es pot treure rendibilitat social i econòmica prenent com a base la catalogació, la restauració, la protecció i la divulgació d’aquest patrimoni. I això s’ha fet amb uns recursos limitadíssims i només gràcies a l’entusiasme, el rigor i l’honestedat amb què treballa des de fa una colla d’anys la gent de l’Ecomuseu; és a dir, la gent del país. D’altra banda, el centre que la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya té a les Planes de Son representa una fita de gran importància pel que fa a la inversió privada en aquest mateix patrimoni. És a dir, que tant des dels poders públics com des del sector privat hi hauria d’haver una ferma voluntat de convertir les valls d’Àneu en un referent internacional de creació de riquesa per mitjà d’un patrimoni cultural i natural que els pirinencs no ens podem permetre el luxe de malbaratar.